Hi havia una vegada a Beniarbeig, quan l’home encara no hi era però començava a ser, quan manaven les bèsties immunes i quan la vida no tenia raó ni es podia preveure, hi havia a Beniarbeig, dic, uns éssers que habitaven a les coves d’eixes que, a molt propet, hi han al nostre domini.
Es trobaven a l’època geològica de l’Eocè en plena Era Terciària. Ni més ni menys que fa cinquanta-cinc milions d’anys.
Tres famílies de primats prou nombrosos s’havien apropiat del territori. Vivien tots junts en la mateixa caverna formant una comunitat prou unida i tranquil·la. Ningú més, distints a ells, vivia a les rodalies. No mai, des de que arribaren a aquestos confins, s’havien topat ni vist amb altres éssers de la mateixa estirp.
Mú era el més menudet de tots. Era fill de Hoa, el primogènit de qui ostentava el cap del clan. Sempre anava al voltant de Jor, fill major d’un germà d’Hoa.
A la muntanya de Segaria vivien aquests primers pobladors de la nostra municipalitat. No portaven molts anys de vida quan es van instal·lar en aquestes terres fèrtils i tranquil·les i feien us de la cova de Bolumini i d’altres del voltant en la seua vida diària.
Una matinada en la que tots dormien, Jor es va despertar ple de suor. Una calor aclaparadora li va pertorbar el somni de plaer que gaudia.
-On vas? –li preguntà silenciosament Mú per a no interrompre la dormida dels demés.
-Aniré a les terres planes a menjar... La meua panxa em demana fruita y fulles tendres... A més, aquesta calor insuportable no em deixa dormir –li digué sense fer cap de soroll.
A Mú li semblà molt adequat la idea de Jor, doncs, també s’avorria esperant la alçada dels demés.
-Jo també aniré amb tú... Doncs ací estan tots roncant i encara tardaran a alçar-se –contestà Mú fent us de les seus cames i braços per incorporar-se del seu esponjós llitet.
El sol encara no havia eixit per l’horitzó quan ells dos escodrinyaven el paisatge des de la porta del que per a ells era la seua casa.
Jor, acompanyat pel seu cosinet, caminava endavant marcant-li la ruta a Mú. La marxa es feia pausada i sense presa alguna.
-Em menjaré unes quantes pomes i beuré aigua del riu. Pense que també està entrant-me una mica de fam –digué Mú amb un somriure agradós.
-Mentre que em deixes alguna cosa per a mi, em conformaré –li digué, el seu millor amic, encara que era el seu cosí major.
El sol feia presencia pel costat esquerre. Una rojor cada vegada més intensa els feia intuir un dia angoixós de calor. El dia despuntava amb molta parsimònia.
Ja havien caminat prou quan, de sobte, un potent grunyit que eixia de darrere unes penyes els deixà bocabadats. No tingueren temps ni a preguntar-se pel seu origen.
Anaven xarrant i distraguts parlant-se de les seus coses fins que es toparen amb aquell terrabastall no mai conegut.
Mú corregué sense rombe.
El grup es va dissoldre només sentiren aquell bullici.
La commoció que arreplegaren els feia no pensar raonablement. Cadascun va tirar per on va poder des de que iniciaren l’estampida.
-¡Torneu a casa!... ¡Torneu a casa! –deia Jor a uns altres membres del clan quan se’ls va trobar pel camí de regresso.
Mú corria com si de mil cames haguera fet us per a córrer. Menut i tot però les pedres i arbustos sortejava molt bravament. No obstant això, el cos el tenia ple de ferides al rasurar-se per les engilagues.
No mirava arrere. Corria tot poregós desitjant arribar prompte a la seguritat de la casa.
De tant en tant veia com l’ombra de l’Androna es feia cada vegada més gran. Ja li cobria tot ell i a més a més la sentia respirar. Els crits que produïa la bèstia es feien irresistibles.
¡Groooachh!... ¡Groooachh!
Mú no gosava cridar l’ajuda necessària. Tenia por a ser arrossegat per la fera salvatge.
De Jor i els demés es sap que no pararen fins arribar a bon recapte.
Mú, sentint el perit a les esquenes anava redolant en més d’una ocasió. Les cames li feien ganxo. Ja no podia més.
Prompte va vorer l’avenc que hui anomenen de Cigarra i apretà, si cap, en una fugida aterradora esgotant les últimes forces. Tant va ser el desplegament de forces en aquella llarga carrera que fins i tot l’Androna i el fillet s’havien cansat tant que descansaren abans d’arribar al refugi on es trobava Mú.
El cel es va tornar negre. Un gran soroll aterrador esclatà en el firmament quedant-se tots esclatats de la por.
Xiquets de Beniarbeig: ¡Escolteu!... ¡Feu forta la tradició! I conteu al vostres fills i nets que la historia mitològica de Beniarbeig diu que les bèsties s’assentaren al peu de la muntanya i que del seu pes quedaren les marques a les roques que els aguantaven. L’Androna propet del pou del Mistero. El fillet a la vessant del Portell.
Xiquets que heu escoltat aquesta historia meravellosa, demaneu-li als vostres pares que os acompanyen al peu de la muntanya per a descobrir les marques que fa milers d’anys feren les bèsties immunes i que els nostres avantpassats han utilitzat per a arreplegar l’aigua de la pluja que es dipositava a les seues concavitats com si de dos recipients es tractara. El “Coco l’Androna” i el “Coco del Baladre” en l’honor, aquest últim, a la planta que creixia al seu costat. No ha transcorregut molt de temps des de que els nostres pares feien ús de l’aigua per a coure les paelles que al peu de la muntanya es menjaven el dia de Sant Antoni.
No ho oblideu mai. Conteu la historia per a que els vostres fills siguen sabedors de lo que va ocorre fa cinquanta-cinc mil anys.
